Zoomers, un mirall incòmode però necessari
Si has vist Elite i et va agradar, no et pots perdre Zoomers. La nova sèrie que ha arribat a Prime Video consta de sis capítols curts – trenta minuts escassos- i vol ser un retrat d’una generació marcada per la inestabilitat i la pressió social constant. El punt de partida és senzill, Javi (Biel Rossell), 18 anys, aterra en un col·legi major i intenta recompondre’s d’una tragèdia personal. Óscar Pedraza, el director, ha optat per una posada en escena neta, que confia en la proximitat dels rostres i en el ritme intern de les escenes. El to oscil·la entre la comèdia descarada i algunes gotes de dramatisme, un equilibri que afortunadament defuig el paternalisme. Podem dir fins i tot que hi ha moments de veritat, petits, a vegades. Fins i tot quan es flirteja amb els clixés del campus, Zoomers se’n surt prou bé perquè no pretén fer una tesi sobre la Generació Z, vol escoltar-la.
No obstant això, la sèrie presenta algunes limitacions: brevetat d’episodis, dificultat de profunditat dramàtica i moments previsibles que fan que no arribi sempre a l’altura de les seves aspiracions. En un panorama cada cop més exigent, on les històries juvenils ja no només competeixen entre si, sinó amb ficcions extremes i arriscades, el repte és que els seus conflictes emocionals que es plantegen no siguin superficials i Zoomers no sempre ho aconsegueix.
El repartiment hi diu molt. Biel Rossell fa bona feina, amb aquella vulnerabilitat que no demana permís; es deixa mirar sense fer-se el màrtir. Azul Guaita i Berta Castañé aporten contrapunts que amplien el mapa emocional, no només complements romàntics, també brúixoles morals erràtiques, com toca a l’edat. I el grup (Cosmo González i João Bettencourt, entre altres) dota el retrat d’una coralitat necessària, ningú no és només “el graciós”, “la dura” o “el perdut”, encara que, de tant en tant, la sèrie hi jugui. S’agraeix.
Ara bé, el mateix format que la fa lleugera li talla una mica les ales. Sis episodis de mitja hora demanen molta brevetat i cal triar bé què es dissecciona i què s’esbossa. I aquí és on Zoomers es queda curta en algunes línies dramàtiques que mereixien marge per respirar. El dol de Javi, la cartografia dels vincles dins el col·legi major, la pressió per encabir-se en identitats prefabricades. Hi ha salts emocionals que arriben una mica d’esquitllentes i escenes que demanen més temps abans de tancar-se.
Quan la sèrie s’atreveix amb temes que punxen com la salut mental, la soledat, la feblesa que s’amaga sota l’enginy és quan despunta. Hi trobareu moments d’una honestedat inesperada, tot i que també hi ha alguna escena previsible, alguna solució narrativa massa coneguda. És àgil sense ser frívola, és tendra sense sucre, i té un olfacte saludable per detectar on fa mal. Quan acaba cada episodi, no tens la sensació d’haver consumit una lliçó; tens la d’haver vist algú intentar ser persona davant teu, amb encerts i ridículs. No cal que els joves ens expliquin el món; cal que ens el facin present. Zoomers ho intenta amb dignitat i amb una sensibilitat que val la pena mirar de cara.
