Marc G. G, una associació que acompanya i aporta suport davant una pèrdua

La vida no prepara als humans pels canvis dràstics que poden anar succeint, però és curiós pensar que sempre s’està exposat a ells i, sovint, arriben quan menys t’ho pots esperar. Aquest ha estat el cas de l’Eric García, un pare al qual el passat 26 d’agost del 2024, la vida li va fer un gir de 180 graus quan va rebre la trucada de la parella de la mare de l’Unai, el seu fill, on va descobrir que es va llevar la vida. A partir d’aquí, segons relata, va perdre la noció del temps i semblava que no estigués present. “Estava perdut”, menciona. Ara, vuit mesos després, ha pogut començar a sortir amb l’ajuda de l’associació Marc G. G., dedicada a l’ajuda mútua davant la pèrdua.

“Quan perds un fill, i més per la raó que ha passat, et sents molt culpable, mal pare i que no has fet bé les coses”, expressa Garcia. De fet, declara que es va sentir poc protegit pels metges, psicòlegs i el Govern mateix, on va trobar “manca de tacte” i no va veure que s’engegués el protocol pensat per aquestes situacions. “A l’hospital em van dir que marxés, perquè fins que el batlle no donés l’ordre, no podien obrir la bossa on estava el meu fill” explica, declarant que també va demanar perquè el metge pogués explicar-li la situació, però va tenir la sensació que era “com si em fes un favor”. Un ‘modus operandi’ que no és digne de la situació que vivia, i sense ser coneixedor de la notícia per part de la policia ni cap cos de seguretat nacional.

L’arribada de l’associació a la seva vida va ser inesperada. De fet, ell mateix revela que no va voler iniciar-se en un moment. “El metge de capçalera em va parlar des del principi de l’associació, però jo, en l’estat que estava i estant sol, no podia fer el pas” explica. Finalment, amb l’ajuda d’una cosina seva que es va posar en contacte amb la presidenta Rosa Galobardes, García va poder aconseguir l’empenta que necessitava per entrar-hi. La primera reunió va ser difícil, sobretot perquè només feia tres setmanes des de l’incident. Tanmateix, el pare de l’Unai sentia que “tenia moltes ganes d’explicar, tenia aquesta necessitat de treure una mica tot el que portava a dins”.

Una setmana després d’aquella primera reunió amb Galobardes, García va assistir a la primera reunió mensual de Marc G. G., on va sentir-se compres des del primer moment. “Sento que parlem el mateix idioma, que som una família. Sembla que en aquest moment, després de tenir la part dolenta que és la mort del meu fill, que això no m’ho traurà mai, he trobat una família” expressa, mencionant que, dins l’associació, tothom ha passat per això i es crea un ambient d’escolta, sense prejudicis sobre si expliques, prefereixes guardar silenci o vols plorar. Un cercle que sol ajudar més que un especialista en psicologia, perquè allà mateix convius amb gent que es troba en la mateixa situació. A banda de les reunions mensuals, també se solen crear quedades per anar a la muntanya, fer barbacoes o altres situacions per continuar sempre en contacte.

Demanat per la forma de trencar els tabús sobre la mort i el dol, García reflexiona i menciona que “la gent potser té por, però no entenc per què”. “Al final, és com una teràpia. El que passa aquí és com una teràpia” incideix, explicant que mai s’ha trobat amb la situació que el facin callar o que ha arribat a molestar, sinó que és tot el contrari. Així doncs, expressa que ho recomana al 100% i, inclús, també per als joves que estiguin en una situació similar i vulguin parlar dels seus pares, mares o qualsevol familiar. “Crec que és necessari que vinguessin a alguna reunió, que miressin com és, perquè t’enriqueix molt per dins” assegura.

Finalment, i llançant un missatge a la societat actual i les futures generacions, García vol destacar que cal posar un topall a l’exposició dels infants i adolescents a les xarxes socials i tota mena de pantalles en general. “Acaben creant-se un món que no és, s’allunyen perquè estan massa concentrats en el que passa a Internet, i no entenen que no és la realitat” conclou.