Desconnectar ven, i el nou FOMO és no publicar-ho
Vivim en una època marcada per la hiperconnexió. El telèfon mòbil s’ha convertit en la nostra eina de treball, per comunicar-nos, per informar-nos i, cada cop més, per omplir qualsevol buit d’avorriment. En moments d’espera, abans d’anar a dormir o en trajectes curts, el gest de fer scroll s’ha tornat automàtic.
Aquest comportament generalitzat respon a un fenomen conegut com a FOMO, o el temor de perdre’ns alguna cosa. Aquesta por, en combinació amb la necessitat de compartir-ho tot a les xarxes socials, ha convertit la nostra quotidianitat en una cadena de continguts continus. Si no ho penges, sembla que no ha passat.
La denominació FOMO correspon a la sigla anglesa de fear of missing out
“por de perdre’s alguna cosa”.
Davant d’aquest panorama, moltes persones comencen a buscar opcions per desconnectar. Però aquí és on apareix una nova paradoxa: la desconnexió, que hauria de ser un acte senzill i necessari, s’ha transformat en un producte.
Actualment, existeixen hotels que ofereixen habitacions sense wifi com a reclam de luxe, apps que bloquegen el mòbil per evitar distraccions, retirs digitals que prometen silenci i pau mental, i tota una indústria de quaderns, àudios o serveis dissenyats per ajudar-nos a deixar de mirar la pantalla… pagant.
És el que s’ha anomenat l’economia del detox digital, un sector en creixement que comercialitza la necessitat de descansar del món digital. Però més enllà del negoci, el que sobta és que fins i tot aquest descans es comparteix. Creadors de contingut fent vídeos passant “un dia de desconnexió”, stories anunciant “deixar les xarxes”, vídeos d’experiències mindfulness, entre moltes altres. Tot plegat esdevé, novament, contingut.
Ens trobem així en un punt en què la mateixa desconnexió s’ha tornat una nova forma de contingut.
No n’hi ha prou amb viure el moment, cal mostrar que el vivim. És quan cal preguntar-nos: estem desconnectant de debò, o simplement fem veure que ho fem?
