L’amor propi: la base de totes les relacions

L’amor propi és un concepte clau en el benestar emocional i en la manera com ens relacionem amb els altres. No es tracta d’un discurs motivacional buit, sinó d’un principi àmpliament avalat per la recerca en psicologia i l’educació emocional. Diversos estudis acadèmics assenyalen que la capacitat d’acceptar-se i valorar-se està directament relacionada amb una salut mental més bona, una major estabilitat emocional i una percepció més realista d’un mateix. En aquest sentit, l’amor propi no implica egoisme, sinó autoconeixement i responsabilitat personal, elements imprescindibles per establir vincles sans i equilibrats.

Des del punt de vista de les relacions afectives, les persones amb una base sòlida d’amor propi tendeixen a comunicar millor les seves necessitats i a posar límits clars, cosa que redueix conflictes i dinàmiques de dependència emocional. Fonts especialitzades en salut mental coincideixen a afirmar que moltes relacions tòxiques tenen l’origen en una baixa autoestima, que porta a tolerar situacions de menyspreu o control. Com a contrapart, també cal reconèixer que un discurs mal entès sobre l’amor propi pot derivar en actituds excessivament individualistes si es desconnecta de l’empatia i la cura mútua.

En els joves, aquest tema adquireix una rellevància especial, ja que és una etapa marcada per la construcció de la identitat i la pressió social. Investigacions en educació i sociologia mostren que les xarxes socials poden afectar negativament l’autoimatge, especialment quan es confon la validació externa amb el valor personal. Fomentar l’amor propi entre joves vol dir promoure una mirada crítica cap als models irreals d’èxit i bellesa i, alhora, oferir eines educatives que reforcin l’autonomia emocional i el pensament crític.