Abans no s’apagui: una novel·la sobre perdre, viatjar i créixer
L’escriptor sabadellenc José López ha guanyat el 14è Premi Carlemany per al foment de la lectura amb Abans no s’apagui, una història que parla de dolor, amistat i viatges, però sobretot de créixer quan encara no saps com fer-ho. El llibre, una mena de road novel escrita en format de dietari, ha estat escollit entre 32 obres per un jurat molt especial: joves d’entre 14 i 16 anys d’Andorra, que han votat la seva obra preferida després de llegir les finalistes.
El protagonista d’Abans no s’apagui és en Daniel, un noi que ha perdut el seu millor amic, en Carles Rubio, i decideix emprendre un viatge per Europa per viure tot allò que el seu amic no podrà experimentar mai. Però el viatge no és només físic: és també un trajecte instrospectiu, ja que el personatge es qüestiona la vida, l’amor, el dolor, el desig i el sentit de tot plegat. La novel·la és, segons l’autor, “una manera d’escriure cap a fora mentre viatges cap a dins”.
Durant l’entrega del premi, la ministra de Cultura, Joventut i Esports, Mònica Bonell, va destacar que el llibre “no fuig dels temes difícils, els afronta cara a cara”, i que la força emocional i l’autenticitat de la veu narrativa han estat claus per conquistar el jurat jove.
L’editorial també hi veu molt més que una simple ficció: Glòria Gasch, de Grup 62, va explicar que Abans no s’apagui és “una novel·la que no busca respostes simples, sinó que acompanya, comprèn i connecta amb una generació que vol històries amb veritat”. A més, el llibre està ple de referències musicals, literàries i filosòfiques, que enriqueixen el viatge interior del protagonista i poden enganxar lectors amb inquietuds creatives o culturals.
El premi —dotat amb 8.500 euros— està impulsat pel Govern d’Andorra i Grup 62, i compta amb un Consell Lector format per professionals del món editorial i literari, com les escriptores Maria Carme Roca i Laia Aguilar..
En el seu discurs, José López va voler compartir una reflexió sobre l’actualitat: va condemnar el genocidi que viu Palestina i va reconèixer que “és difícil celebrar res quan hi ha tanta gent patint”. Tot i així, va acabar amb un desig potent: que el llibre sigui una espurna perquè algun lector agafi la motxilla i surti a viure la seva pròpia història.
