L’Ull Nu alça la veu per la salut: els curts guanyadors inclouen narratives sovint oblidades

Reflexió sobre el silenci, l’amor i la por a El jardí del diable.

El jardí del diable, de Pol Rebaque, ha estat reconegut amb dos dels principals guardons del Festival Ull Nu d’Andorra: el premi al millor curtmetratge, dotat amb 1.500 € pel Govern d’Andorra, i el premi a la millor direcció, atorgat pel Fòrum de la Joventut d’Andorra, amb 1.000 €. Més enllà dels premis, l’obra té la capacitat de retratar, una realitat que sovint es viu en quietud.

Aquest és un retrat d’intimitat que parla de com estimar en silenci, amb por i des de la distància. Parla d’amors que no poden ser dits, de vincles travessats per la prudència o el dolor, de barreres invisibles que separen el que se sent del que s’expressa. És precisament on es crea un silenci emocional, no per falta de paraules, sinó per l’absència d’espais segurs on compartir-les. Quan una obra posa el focus en com estimem des de la contenció, ens obliga a mirar més enllà de l’evident: a reconèixer que encara hi ha moltes històries que es viuen en la penombra, no per falta d’amor, sinó per excés de por.

La cultura té el poder de posar llum sobre aquests silencis. I El jardí del diable ho fa, sense artificis, mostrant-nos que estimar no sempre és fàcil, i que, de vegades, el veritable acte de valentia no és dir “t’estimo”, sinó permetre’s sentir-ho.

Reflexió a partir de Maleza, de Carina Pierro

Maleza, de Carina Pierro, guardonada amb el premi al millor curt del jurat del Carnet Jove al Festival Ull Nu d’Andorra (1.000 €). Aquest és un videoart per parlar de coses que sovint no sabem posar en paraules: el buit, el desconcert, el renou intern, la relació amb el cos i amb la terra.

El títol no és innocent. “Maleza”, aquesta vegetació que creix entre les esquerdes, que és difícil de controlar i que sovint es veu com un problema, és també una metàfora del que ens passa per dins.

De tot allò que deixem créixer sense voler, del que ens fa nosa, però també ens defineix. De les preguntes que no tenen resposta i de les ferides que, sense voler, es tornen paisatge. En un món que demana constantment ordre, rendiment i llum, Maleza ens recorda que també hi ha espai per al caos, per a la fragilitat i per a les ombres. I que és allà on comença l’autenticitat.

El descobriment de què hi ha més enllà de l’horitzó a Blava terra, de Marine Auclair.

Blava terra, guanyadora del premi al millor guió, ambientada a la Mallorca de 1940, ens endinsa en la vida de l’Elionor, una jove que comença a ensopegar amb els primers obstacles del pas cap a l’edat adulta.

La força del guió rau en el contrast entre l’aïllament i la revelació. L’Elionor viu en una finca remota, un espai gairebé congelat en el temps, tancat, hermètic. Els habitants d’allà no han vist mai res més enllà del seu horitzó. I, de sobte, els projecten una pel·lícula. Un artefacte cultural capaç de trencar murs invisibles, d’obrir finestres internes, de despertar preguntes. Un mirall i una escletxa alhora.

Aquest punt de partida és senzill, Blava terra, parla de la descoberta del món, i d’un mateix, a través de la cultura. És una metàfora precisa del despertar, no només vital sinó també emocional i ideològic.

El guió d’Auclair mostra com cada canvi més profund no ve amb grans paraules, sinó amb una mirada, amb una projecció en una paret blanca, amb la consciència sobtada que existeix un món més enllà de la reixa de sempre.

Trencar el silenci per destapar una ferida profunda a Els buits, de Sofia Esteve, Isa Luengo i Marina Freixa.

Els buits, creada per Sofia Esteve, Isa Luengo i Marina Freixa, ha estat reconeguda amb dos guardons destacats al Festival Ull Nu: el premi al millor curtmetratge amb temàtica de salut, patrocinat pel Ministeri de Salut del Govern d’Andorra (500 €), i el premi Arxiu Nacional d’Andorra a la preservació de la memòria històrica (1.000 €).

Els buits no només parla de dolor: parla tot allò que no s’ha deixat dir, del que s’ha medicalitzat, institucionalitzat o amagat sota l’etiqueta de “problema individual” quan, en realitat, era estructural. Ens parla de la violència psiquiàtrica, però també de la violència del silenci. Del que passa quan a les dones se les ha fet creure boges per voler ser lliures i per no callar.

Aquest curt reconstrueix la memòria col·lectiva. Ho fa a través d’un sol cas, però la seva veu és coral. Així s’assoleix apuntar que la salut mental no pot desvincular-se del context, del gènere, de la història i del poder. És una aposta per una cultura que no només entretingui, sinó que repari, faci justícia i incomodi quan calgui. Perquè només mirant de cara els buits que arrosseguem podrem començar a omplir-los de veritat.

El dol a Arenillas de Marta Martín.

Arenillas, un curtmetratge de Marta Martín, guardonat amb el premi al millor muntatge al Festival Ull Nu, patrocinat pel Govern d’Andorra amb 1.000 €.

En aquest curt, el muntatge no és un recurs tècnic; és el fil emocional que cus el dol, la infància i el misteri. És allò que fa possible que un viatge aparentment senzill es converteixi en una travessa interior. La protagonista torna al poble de la seva infància després d’una pèrdua, però el que s’hi troba no és només paisatge: són capes de records, pors, preguntes sense resposta… I un nen desconegut que, li proposa una aventura gairebé màgica, però carregada de simbolisme.

Enterrar una caixa del temps pot semblar un joc d’infants. Però a Arenillas és un acte de resistència íntima. És una metàfora sobre el dol: com si calgués amagar una part del passat per poder continuar vivint-lo d’una altra manera.