L’art que incomoda hauria de tenir un lloc central en l’agenda cultural pública?
El videoclip Entre tu i jo, dirigit per Hèctor Romance i produït a Andorra per Alcafilms amb el suport institucional del Govern, representa una fita destacada dins l’àmbit audiovisual andorrà. No només és important perquè ha estat seleccionat a la secció oficial del festival Filmets —un certamen amb una trajectòria consolidada i reconeguda dins l’ecosistema de festivals de curtmetratges a Catalunya i a escala estatal— sinó que també cal destacar-ne el valor artístic i el missatge social que ens vol fer arribar.
El videoclip està protagonitzat per persones amb diversitat cognitiva vinculades a la Fundació Privada Nostra Senyora de Meritxell (FPNSM), la qual cosa suposa un exercici de visibilització d’un col·lectiu sovint oblidat a la cultura audiovisual. Així doncs, aquest enfocament suposa un canvi de paradigma. L’ús del videoclip —un mitjà tradicionalment associat al consum ràpid, comercial i sovint superficial— com a eina de denúncia i de sensibilització social és notablement innovador. La peça no cau en el paternalisme ni en l’explotació emocional, sinó que aposta per un discurs afirmatiu, que posa en primer pla la humanitat, els anhels i la dignitat de les persones amb discapacitat cognitiva.
El fet que aquesta producció andorrana hagi estat seleccionada d’entre més de 4.000 propostes rebudes per al Filmets, i que competeixi en deu categories, incloses les més prestigioses com millor direcció, millor guió o millor pel·lícula, és un indici clar del seu valor tècnic i artístic. Cal considerar també la rellevància que té per a Andorra la presència en festivals d’aquesta magnitud. L’aposta per una producció cultural que transcendeixi el territori i s’inscrigui dins els circuits internacionals contribueix a reforçar la identitat cultural andorrana i a situar el país com un actor actiu dins del panorama creatiu de parla catalana i hispànica.
El suport del Govern a aquesta iniciativa —en un moment on les polítiques culturals públiques sovint han de justificar-se amb dades econòmiques o indicadors de rendibilitat— és digne d’elogi. Tanmateix, també hauria de ser l’inici d’un debat més ampli: fins a quin punt les institucions estan disposades a fer de la cultura una eina de transformació social real? L’art que incomoda, que qüestiona, que apel·la als drets humans, hauria de tenir un lloc central en l’agenda cultural pública, i no ser una excepció.
El testimoni del director, Hèctor Romance, que reconeix que la selecció ha estat una sorpresa, revela una certa manca de confiança o expectativa pel que fa a la capacitat del videoclip de competir en un espai tan exigent com el Filmets. Això planteja una reflexió sobre com es valora —fins i tot des de dins— l’obra feta des de la perifèria geogràfica o temàtica.
Tot i que cal celebrar la selecció i la visibilitat aconseguida, també és pertinent no caure en el triomfalisme. El risc és que una obra com aquesta esdevingui un símbol còmode per a les institucions, que permeti justificar un compromís que, sovint, no es tradueix en polítiques concretes de suport als drets de les persones amb discapacitat. És important recordar —com fa Juli Barrero— que el videoclip no és només una peça artística, sinó una invitació a l’autocrítica col·lectiva: com a societat, estem realment garantint el dret a una vida plena, afectiva, sexual i familiar a les persones amb diversitat cognitiva? O només ens sentim còmodes aplaudint-les quan s’expressen a través de l’art, però mantenim barreres estructurals intactes?
